La vila està orientada cap al sud per aprofitar el pendent suau del monticle on està assentada.

Durant el migdia, els carrers i les places aprofiten la inclinació del terreny, tallat bruscament a la banda nord per un esperó on es conserven restes de llenços de muralla medieval i una portalada que tanca el recinte emmurallat.

Traiguera, durant els segles VI-I a. de C., era una xicoteta ciutat ibera dels ilercavons, dels quals, segons explica la llegenda, va sorgir el mític cabdill Mandoni, conegut més tard com el "Viriat del Maestrat", anomenat així per haver reunit a les tribus ilercavones contra el general romà Escipió. Acabada la resistència, la vila va integrar-se en el procés de romanització d'aquestes terres i va experimentar un cert auge gràcies a la proximitat de la Via Augusta. S'hi conserva d'aquest període un Dionís en bronze, restes de ceràmica i alguns jaciments sense explotar. En el segle XIII, Jaume I va conquerir aquestes terres dominades pels musulmans, les quals van passar a dependre, primer de l'ordre dels Hospitalaris i, després, de la de Montesa (segle XIV). Les tres convocatòries a Corts del Regne de València (1411, 1421 i 1429) reflecteixen la importància de la vila, reforçada per l'arrencada econòmica del segle XVI, basada en l'agricultura i el comerç. La vila va participar en esdeveniments importants d'àmbit nacional: en la Guerra de Successió (segle XVIII), contra la invasió francesa i en les tres Guerres Carlines del segle XIX. Al mes d'octubre de 1648, després de la presa de Tortosa pels francesos, el baró Seebach assegurava al comte d'Orpesa que 2.000 homes a peu i 1.000 a cavall sota les ordres del baró de Marssi s'havien preparat per atacar Vinaròs. D'aquesta manera, Seebach organitzava la defensa de la frontera valenciana amb Catalunya, des de Sant Mateu, capital del Maestrat de l'ordre de Montesa. L'any 1649 s'esperava l'atac i el virrei de València ordenava un abastiment urgent de totes las places del límit septentrional valencià. El marqués de Leganés va proposar l'alçada de fortificacions a les places de la frontera de València amb Catalunya des de Morella fins a Benicarló i Peníscola passant per Traiguera. La població de Traiguera està a la província de Castelló, a la comarca del Baix Maestrat. La vila està orientada cap al sud per aprofitar el pendent suau del monticle on està assentada. Durant el migdia, els carrers i les places aprofiten la inclinació del terreny, tallat bruscament a la banda nord per un esperó on es conserven restes de llenços de muralla medieval i una portalada que tanca el recinte emmurallat (segles XIII-XIV). Traiguera tenia un primer recinte emmurallat medieval. Es coneixen diverses ordres dels mestres de Montesa, fra Pedro de Thous i fra Berenguer March els anys 1371, 1374 y 1375 i fra Romeu de Corbera l'any 1411, quan va especificar-se l'interès per reforçar les muralles i alçar els murs de la vila uns sis pams més i uns huit de gruix sobre els murs preexistents. Posteriorment amb la intenció de prosseguir amb la nova fortificació de la frontera del Regne de València amb Catalunya, a partir de 1640, el rei va sol·licitar a les viles i a les ciutats de tot el regne una contribució general per sufragar un nou recinte emmurallat amb baluards per a Traiguera. Va ser l'enginyer Isasi qui va rebre les ordres d'encarregar-se de las tasques de fortificació d'aquesta vila. L'arxiu de Simancas inclou plànols d'aquesta fortificació. En un dels plànols pot veure's el traçat de la muralla medieval amb huit torres. Dos en flanquejaven l'entrada a la part de ponent. Per a la nova fortalesa només van aprofitar-se dos trams de l'antic recinte emmurallat. La nova fortificació que pretenia construir-s'hi era un conjunt emmurallat infranquejable amb un total de nou baluards, cinc dels quals al polígon interior i quatre aïllats a l'exterior. Amb aparença d'estrella, aquesta construcció rodejava completament la població de Traiguera. Del reconeixement de les restes conservades, pot observar-s'hi que la traça inicial del capità Alexandre (1640) va ser modificada casi completament seguint les ordres del mestre de camp, el Sr. Ventura de Tarragona, i de l'enginyer, Francisco de Isasi. En un període de poc més d'un any s'hi van construir per complet quatre bastions, els corresponents als costats nord i oriental de la fortalesa, aquells que, en cas d'invasió, rebrien l'ofensiva primer. La conservació del bastió nord-oriental permet deduir que la solució finalment va decantar-se del costat del mestre de camp Tarragona, la delineació del qual, pel que fa a aquest baluard en el plànol, es correspon amb les restes conservades. S'hi conserven les restes d'ambdós recintes emmurallats. (C/ Pérez-Olagüe)

Dades