El Turó de Sopeña va ser el centre de poder de l'Alt Palància durant més de 1.000 anys, habitat únicament per reis i nobles, envoltats de gruixuts murs, torres de vigilància i homes armats per a la seva defensa, avui dia presenta un aspecte que en res recorda a la imatge idealitzada que d'ell ens ha arribat a través del retaule de l'altar major de la Catedral (de Vicente Macip).

Al costat de les restes de l'última reconstrucció, ja en el s.XIX, en plenes guerres carlines, s'eleven sobre el seu cim nombrosos pins ja entrats en anys, dedicats únicament a donar ombra a un meravellós passeig que el recorre i que el converteix de nou en el lloc més privilegiat de Segorbe, amb una diferència substancial sobre altres èpoques: Aquest cop ja no hi ha reis ni nobles temorosos del seu destí, sinó ciutadans del carrer a la recerca de les carícies del vent a la primavera; o de l'ombra que sempre somriu a l'estiu; o del so que el pas lent produeix sobre les fulles de la tardor; o fins i tot de la solitud del silenci dels hiverns, res de tot això va tenir ni tindrà amo.

Les troballes arqueològiques més antigues daten cap al 1.500 a. de C. els primers assentaments humans en el Turó de Sopeña, si bé no hi ha referències escrites a tal ocupació fins al s.VIII, ja amb la dominació àrab, suposant-se que en èpoques anteriors a aquests, i donada la seva situació estratègica, ibers, romans i visigots s'encarregarien de protegir aquest enclavament. La dominació àrab va transformar per complet la ciutat, romanent fins als nostres dies la disposició dels seus estrets i sinuosos carrers a l'interior de la muralla.

Durant el segle XI, Segorbe apareix com una autèntica ciutat emmurallada, romanent en poder dels musulmans fins a la segona meitat del s.XIII.

Jaume I la incorpora a la corona d'Aragó en 1245 després d'un pacte amb "Sayyid" Abu Zaid, antic rei moro de València bandejat pel seu oponent Zayyan, mitjançant el qual Abu Zaid conservaria Sogorb a canvi de la seva fidelitat a la corona.

Ja sota comandament cristià, Segorbe va arribar a ser residència del rei d'Aragó Martí l'Humà, casat amb Dª Maria de Luna, senyora de Segorbe. Al s.XV, Segorbe es converteix en Ducat, sent el seu primer Duc l'infant D. Enrique d'Aragó i Pimentel, que passarà a la història amb el nom de "Infant Fortuna". Al s.XVI, Alfons d'Aragó i Sicília, segon Duc de Segorbe, mana construir el palau ducal a la plaça de l'Aigua Neta, traslladant allà la seva residència i abandonant el castell per sempre.

A partir d'aquí el castell s'anirà desmantellant per utilitzar les pedra dels seus murs en diverses construccions: Catedral, Antic Hospital, etc sent al s.XVIII l'últim que contemplés les restes del seu esplendor. Durant les guerres carlines es va construir un fort les restes del qual conserven avui.

Dades

Més informació

Tourist Info Segorbe